Álvaro Reyes Planas

Data naixement: 1919 (¿?)
Germans: Mariana (Marianita, va morir de molt petita), Teresa, Blanca, Carmen, Alicia, Fernando, Alfonso, Jorge (nascut el 1922, després de l'Álvaro).
Data mort: 24 de maig 1938, al front de Balaguer, és a dir, 5 mesos després de l'assassinat del seu pare i amb prou feines un mes després que els amics i familiars li diguessin adéu, el 27 d'abril de 1938, al peu de l'estàtua de Colom. A la família sempre s'ha dit que el van matar mentre intentava canviar de bàndol des de les files republicanes. S'ha de pensar, però, que a Balaguer hi va haver una mortalitat esfereïdora. Mai no es va trobar el seu cos. Tenia 19 anys.

(Text de la "Miscelánea de la generación Reyes Planas", de Jorge Reyes, sobre la mort del seu germà):
En abril del 38, Álvaro se incorporó a filas. A Fernando y Alfonso papá, a través de influencias, les había podido ayudar bastante en sus destinos militares. Pero cuando Álvaro fue llamado a filas ya éramos una familia bastante tocada. Y Álvaro era superinteligente y se quería pasar a los nacionales. Al mes de incorporarse, entraron en fuego en el frente de Agramunt. El día antes, el comisario político le había dicho a Álvaro y tres compañeros que los tenía calados. Que vigilaran lo que hacían. Álvaro se sentía muy seguro y a la media hora de combate, en el primer parón de fuego, les dijo a sus compañeros: "Yo me paso: ¿venís?" Y se pasó él solo. Cuando estaba en el campo de nadie, entre las dos trincheras, recomenzó el fuego. ¿Los moros de la loma que intentaban tomar, o el comisario político al disparar a Álvaro por la espalda? El caso es que cuando tomaron la loma por abandono de los moros y sus ametralladoras -dos mil bajas en las tropas republicanas; un moro muerto en una loma sin ninguna importancia estratégica- encontraron el cuerpo de Álvaro en el campo de nadie.

(Text d'Oriol Galí i Forés al seu llibre El jardí de les acàcies, Atzavara, Barcelona: 1959):
ESCENES DE POR
a Joan Perucho
En fer-se fosc, quan estàvem cansats de jugar partits "a quaranta", pujàvem al terrat. L'Alvaro ens explicava pel·lícules de Frankenstein amb un realisme colpidor i lligava les escenes amb un "de repente..." que excitava la nostra expectació. Teníem projectat que una nit es tiraria al damunt la cortina vermella i pujaria a dalt de tot de la torratxa, amb aquell canelobre de cinc braços que hi havia a la saleta. Mentrestant, un altre es cuidaria d'arrencar lladrucs patètics a la "Fly", mortificant la pobra gosseta pequinesa. Els demés ens ho miraríem des del terrat d'una altra casa.
La millor pel·lícula era sempre la que un havia vist abans que els altres. Així ens entrenàvem per aquella polèmica de la vida, totalment mancada d'objectivitat, però que persuadeix els demés que amb nosaltres "no hi ha res a fer".